CANÇÓ D'ALBADA
D'una banda, assistim al naixement d’un nou dia, de l'altra, el jo poètic ja té la vista posada cap a ponent (la mort), buscant el final del camí.
L’horitzó al mig ens mostra que tan important és el que hem viscut com el que ens queda per viure.
La figura és semitransparent: en el pas per aquest món, res perdura.
L’esquerda és un trencament: 'Car tot, en un moment, et serà pres'.
CANÇÓ DE MORT A L'ALBA
Moment que hi ha entre el somni i la vetlla, quan 'la dama de l'alba ens ve a cercar' (la mort).
CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ
Al matí arriben les barques que han feinejat de nit. Feina dura i solitària. Arriben quan el sol es reflecteix daurat damunt del mar.
La solitud guanyada és un fet, una meta personal de cadascú i, per això, està doblement emmarcada.
'Sóc', essència del poema, representa el jo mateix i el passat que ens acompanya.
CANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT
Preludi de mort: 'M’adormiré demà sense por ni recança'.
Quan torni a sortir el sol, ja serà sota el marbre: 'I besarà l’or nou la serenor del marbre'.
'Solitari, en la pau del jardí dels cinc arbres...
....cridat, ara entraré a les fosques estances'.
CANÇÓ DE LA MORT RESPLENDENT
Hi ha vent de llevant, el jo poètic es troba lligat al pal de la nau sucumbint a la seva força.
Empresonat dins una caixa, el terra és la monotonia del dia a dia i les parets, un destí inventat.
CANÇÓ DE LA VINGUDA DE LA TARDA
'Casa, carena, barca, ample respir de l’aigua...'
'La nua tarda, que de llum sortia,
al mar i a la muntanya.'
CANÇÓ DEL PAS DE LA TARDA
'Enllà del mar ben treballat pels bous del sol, endins del blat'.
Similitud de les onades del mar i les del blat, a través dels ulls del jo poètic.
CANÇÓ DEL CAPVESPRE
El jo poètic contempla per la finestra com es fa fosc.
'El rellotge, al blanc mur, diu com se’n va la tarda...'
CANÇÓ DE LA MORT CALLADA
Quan diu 'Nosaltres acceptem aquesta mort callada. Humilment estimem la nostra mort', és quan ens trobem sols davant la idea de la mort.
'Por del perdut que mira la claror de ponent': el jo poètic mira cap a ponent, la seva imatge sense cara es reflecteix al mirall: 'esdevé pur silenci el meu dolor'.
Està assegut damunt del mur, però: 'camino seguit de prop per passos en la neu' (la mort ja el segueix).
CANÇÓ DEL TRIOMF DE LA NIT
'On l’or acaba tan lentament'.
Imatge de la posta del sol, final del dia, la llum és al final, la resta és foscor:
'ja per sempre seràs del fosc reialme'. Aquesta llum ens marca el camí a seguir per arribar a la mort: 'Ai, el vell arrelat dolor que no té alba!'
CANÇÓ PER SER CANTADA EN LA MEVA NIT
Per ser cantada quan jo em mori.
L'aigua callada del meu somni', es refereix a la visió poètica de la mort.
'Jo sol': quan naixem i morim estem sols, i 'l'ombra dels xiprers que m'espera mirall endins' representa el reflex que té la mort del jo actual.
La imatge està partida per la meitat. A dalt hi ha el jo poètic que parla, el que encara és viu. És el cel i representa moviment, vida. A baix hi ha ombres i aigua callada, mort i estancament. Els xiprers són l'eternitat.
CANÇÓ JUST ABANS DE LAUDES
'Jo, que moro i sé la solitud del mur i el caminant, et demano que em recordis avui, mentre te'n vas amb les sagrades hores.'
El jo poètic camina sol cap a la mort al costat del mur, mentre la seva imatge es dilueix a mesura que s’acaba la nit i comença un nou dia. Els ocells volen cap a llevant (sortida del sol)
Exposició inspirada en el llibre de Salvador Espriu ‘El Caminant i el mur’.
Projecte del Grup Polièdric 2010, com a commemoració de l'any Espriu.
Espriu és present en cadascuna de les imatges com a rerefons de tots els quadres. El seu color càlid, contrastat amb el blanc i negre, vol representar el neguit, la lluita i l’amor pel seu país
FITXA TÈCNICA
Personatges
Jo poètic: Enric Batlle
Dama blanca: Anna Urpí
Localitzacions: platges del Vendrell (Coma-ruga, Sant Salvador i El Francàs), Port de Coma-ruga, Hostal de Gimenelles, Tenerife, cementiri del Vendrell, camp de blat de Bonastre i cala rocosa de La Mora
Laboratori fotogràfic: EGM
Fotografies, muntatge i postproducció: Linus Urpí
