En la història, les barraques de pedra seca es mantenen com a testimonis vius d'un passat arrelat en l'essència de la vida de pagès a la mediterrània. Amb els seus murs robustos i sense morter, aquestes estructures ancestrals han estat guardians silenciosos de la vida agrícola i ramadera al llarg del temps.
La seva importància rau en la seva capacitat per resistir el implacable pas del temps. Construïdes amb mestria per mans que van heretar savieses antigues, aquestes barraques i marges no només van proporcionar refugi per aquells que treballaven la terra, sinó que també van simbolitzar la connexió profunda entre la gent i el seu entorn. L'absència de morter en la seva edificació revela una tècnica artesanal que ha desafiat els elements naturals i les inclemències del temps, destacant la seva fermesa al llarg de les generacions.
Aquestes estructures de pedra seca no són només vestigis d'un passat llunyà; són testimonis d'una resistència que transcendeix les èpoques. A mesura que el món modern avança, aquestes barraques esdevenen monuments vius, recordant-nos la importància de preservar la rica història que reposa entre les seves pedres amuntegades.
En cada imatge, es revela una narrativa que explica el pas dels segles i que evidencia la fortalesa d’aquestes construccions dels nostres ancestres.
Les fotografies estan fetes a Sant Vicenç de calders poble, a finals de 2023 i principis de 2024. És un projecte conjunt del grup Art Polièdric i el Grup de pedra Seca de Sant Vicenç de Calders.
Uns preciosos poemes de Nati Soler Alcaide creats expressament per a cada imatge, acompanyen les obres.
CALOR
La calor, a trombes constants,
aclapara el verd viu i el grisós,
cou el fonoll, petrifica el margalló,
recaragola pàmpols,
fa crosta amb la bava dels caragols
i dels homes, dels assassins del silenci
a renecs i cops de mall;
dels homes, en fa pidolaires de saó.
DUES COLLITES
Deuria ser molt petita
i apàtica al món real,
per a no saber distingir
entre les dues collites de casa
quina donava oli i quina vi.
Les dues es servien a taula
amb decantadors de vidre fi,
trencadís, que jo no tocava,
per obeir. En recordo una
atzabejant en el llisar,
en la terra corronada
i en l'arbre alt com el pi.
L'altra, tota polpa dolça,
em regalimava pels dits,
em feia llepar-me, goluda,
i, en no saciar-me llepar,
sense llepar-me sencera a mi
renunciava a aclarir l'entrellat.
VENT
Tant li fa la llum al vent,
molta o poca li és indiferent.
L'aviva el nervi;
branda incoherent,
xiula de content,
rugeix excitat;
arrenca, capgira, burxa,
topa amb la paret,
revolta cec;
busca clivelles,
gira a migdia,
s'afua i no en sap.
La llum desvalguda
abriga la son d'un estol d'eriçons
ran la pedra nua.
L'ORENETA
Passa rabent i retorna
marcant etèries tessel·les al cel,
que la bona memòria recent
recompon vagament.
Refila i repica
aguaitant la resposta
des de qualsevol branca.
Empeny, altra volta,
la passió contra les cordes,
fa bategar el plomatge,
aplega el perfum malva
de la farigola magra,
que mai ha somiat envolar-se,
i el sembra a l'airecel i als arbres.